Els temps pandèmics que vivim ens ho han trastocat (quasi) tot. No sols les rutines de cada dia; també el valor de les paraules. Fem festa sense festejar-la realment, i fins i tot fem fogueres sense haver de botar foc. Així ha sigut enguany la Nit de Sant Joan. Però, ni que siga en to enyoradís i, alhora, per mantindre viva la flama de l'esperança, recordem hui el significat de la paraula «foguera».
En sentit estricte, una «foguera» és un muntó de llenya o altra matèria combustible que s'encén en terra i a l'aire lliure; però, per als valencians, esta paraula té, a més, un sentit privatiu: fa referència a un monument de figures caricaturesques que es planta en molts carrers de la ciutat d'Alacant i altres pobles dels voltants. Enguany no n'hi ha hagut. Ni fogueres, ni falles, ni gaiates. Però celebrem, això sí, la Nit de Sant Joan. Sense fogueres.
La paraula «foguera» deriva de «foc», que prové del llatí «focus». El foc, amb la forma sempre variable de les flames i els mil matisos cromàtics, ens enxisa. Des de temps immemorials hem fet fogueres en moltes de les nostres celebracions rituals. Hi ha constància que l'arribada del solstici d'estiu ja se celebrava des de temps preromans. Amb la calor estival la vida aflora pels badalls de la terra. Així ha sigut, i així continuarà sent quan hàgem vençut el virus que ens estenalla. I tornarem a encendre fogueres, i botarem per damunt, i riurem, i ballarem, i fregarem els nostres cossos voluptuosament... El foc continuarà desplegant sobre nosaltres el seu immens poder de seducció.
