L'electricitat és ben coneguda per tot el món. En coneixem els efectes, la utilitat, i ara fins i tot el cost precís que hem de pagar en el rebut de la llum segons el moment concret del dia en què en fem ús. Però el concepte en si és realment complex. Es tracta d'una propietat de la matèria que es manifesta per l'atracció o la repulsió entre les seues parts, originada per l'existència d'electrons i protons en el si dels àtoms, presents en qualsevol matèria. Este fenomen és conegut des de l'antiguitat. Ja en l'antic Egipte, en textos datats l'any 2750 a. C., hi ha referències a certes peixos capaços de generar fortes descàrregues elèctriques. Els anomenaven «els tronadors del Nil»; en l'actualitat, estos peixos, perfectament identificats, són coneguts en la terminologia científica amb el nom de «Malapterurus electricus».

Estes propietats de la matèria també cridaren l'atenció de Tales de Milet. Este filòsof grec constatà que l'ambre (conegut col·loquialment en valencià amb la forma castellanitzada «àmbar») tenia la capacitat de crear un camp magnètic al ser friccionat amb altres matèries. Es tractava, en definitiva, del fenomen conegut actualment com a «electricitat estàtica». Es diu així precisament perquè esta resina fòssil en grec rebia el nom de «elektron». Per això i perquè el metge anglés William Gilbert publicà en 1600 un tractat anomenat «Sobre el magnetisme i els cossos magnètics, i el gran imant de la Terra», en què, partint de les observacions de Tales, recuperà el nom grec de «elektron», llatinitzat com a «electricus», amb el sentit de 'com l'ambre', per a designar este fenomen físic que hui coneixem com a «electricitat».

Més informació