Hi ha objectes que hui considerem trivials. Potser perquè són barats i estan a l'abast de tot el món. Però, en algun moment, molts d'eixos objectes foren molt apreciats, i fins i tot considerats productes selectes. Fins a arribar a la condició de banal que ostenten en l'actualitat, han tingut una llarga evolució. Entremig, hi ha aportacions culturals i científiques molt diverses. Sí, quan parlem del «llapis», estem referint-nos a eixe utensili, habitualment de forma cilíndrica (si bé pot adoptar també formes prismàtiques o ovalades), que conté en l'interior una barreta de grafit, i que s'usa per a dibuixar i per a escriure.

Tot i que la paraula «llapis», en última instància, prové del llatí «lapis», a on tenia el significat de 'pedra' (d'este mateix ètim provenen altres veus com «làpida» o «lapidar»), a nosaltres no ens vingué directament de llatí, sinó de l'italià «lapis». Es deia així perquè inicialment era només una barreta de grafit, sovint envoltada rudimentàriament de cordells per a protegir este fràgil mineral. Començà a utilitzar-se durant el segle XVI per molts artistes del Renaixement per a esbossar els seus dibuixos. Però els italians, en realitat, només havien inventat la manera de resguardar la mina de grafit dins d'una coberta de fusta. Que no és poca cosa! Però el verdader inventor del llapis havia sigut el naturalista suís Conrad von Gesner. I esta invenció no hauria sigut possible sense el descobriment —casual, després d'una gran tempesta— d'un enorme depòsit de grafit a Seathwaite Fell, en el comtat de Cúmbria (Anglaterra).

La història de la paraula «llapis» (unida a la història de molts altres mots, igual de trivials) és un reflex de la història de la humanitat, d'eixa altra història en minúscula que sovint passa totalment inadvertida, però sense la qual no seríem el que som.

Més informació...