Les aparences enganyen. També en llengua. I les similituds de les paraules entre dos idiomes poden induir fàcilment a transferir-ne els significats de l'un a l'altre subtilment. Això passa, per exemple, amb «enconar». Este verb prové del llatí «ĭnquĭnare», que originàriament tenia el significat de 'tacar, corrompre, adulterar', si bé amb el temps passà a adquirir el significat de 'avesar'. Al cap i a la fi, l'adulteració, per a bé o per a mal, també contribuïx a assentar un costum.
En els textos dels escriptors clàssics, el verb «enconar» sovint apareix usat amb el significat de 'posar mel o una altra cosa suau en el paladar d'un xiquet de pit per a fer que prenga el gust de mamar'. Així es pot constatar, per exemple, en este fragment de l'«Spill» de Jaume Roig: «si molts n'hi ha / no són atesos / [...] o enconats / alguns ab mel, / los més ab fel».
Però, en castellà, d'aquell sentit originari de corrupció que transmetia «enconar» passà a adquirir el significat de 'inflamar una ferida', i d'ací, figuradament, a 'irritar l'ànim'. Sovint els camins de les paraules es bifurquen. Ara com ara, en valencià no s'accepta este ús del verb «enconar»; es preferix «exasperar». No vol dir que no es gaste. Els límits de la genuïnitat són molt difusos. I els camins de les paraules, com els de les persones, sovint estan plens de meandres.
