La paraula «arrel» (pronunciada amb «e» oberta) fa referència a l'òrgan de les plantes superiors que creix, generalment de forma subterrània, en sentit oposat al tronc. Té una simetria radiada, i la seua funció és fixar la planta al sòl i absorbir l'aigua i altres substàncies nutrients.

A partir d'este significat bàsic, el vocable «arrel» ha passat a usar-se des de temps remots per a referir-se a la causa originària i profunda —no sempre perceptible a primera vista— de qualsevol sentiment o conflicte: «l'arrel de la vida», «l'arrel de la seua enemistat», «l'arrel de la seua vocació»...

En lingüística, la veu «arrel» s'utilitza per a referir-se al mot primitiu del qual deriven altres paraules. Així doncs, partint d'este significat, podem apuntar que l'arrel de la paraula «arrel» és la forma llatina «radix», que originàriament evolucionà a «raïl». Esta variant ja apareix utilitzada en el «Llibre de saviesa» (atribuït a Jaume I): «la veritat és raïl de totes les coses del món». Fora qui fora l'autor d'este tractat moral, la bona veritat és que esta citació servix per a constatar no sol l'antiguitat de la paraula, sinó també la seua modernor, perquè «raïl», així com la seua variant «arraïl», manté encara una gran vitalitat en moltes comarques valencianes.

La forma «arrel», en realitat, és molt moderna. Es documenta per primera vegada en el segle XIX. Prové de la variant «rael», que es reduí a «rel», i després, per assimilació de la vocal «a» de l'article precedent («la rel», «una rel»), es convertí en «arrel».

Més informació...