La paraula «assassí» prové de l'àrab «ḥaššāšîn», forma derivada de «ḥašîš», 'haixix', o siga: mescla de fulles de cànem indi que, ingerides en infusió o fumades, té efectes al·lucinògens. Els «assassins», per tant, inicialment eren els 'bevedors de haixix'. Però este sentit genèric quedà restringit ben prompte per a designar exclusivament els membres de la secta islàmica nizarita (dita així perquè havia estat fundada en el segle XI pel príncep Nizar ibn al-Mustànsir, pretendent al tron califal). Estos sicaris, embriagats amb haixix, eren enviats a executar sanguinàries venjances polítiques.
El mallorquí Ramon Llull, en la seua obra «Blanquerna», escrita en 1283, ja documenta este vocable: «Un missatge aportà novelles com dos axixins havien mort un rey crestià». En un primer moment, efectivament, tal com es desprén del text de Llull, el terme «assassí» s'usava només per a referir-se a aquells que llevaven la vida a personatges il·lustres, però amb el temps passà a aplicar-se a qualsevol persona que haguera comés un crim, sense importar la rellevància de la víctima. I, més tard encara, per extensió metafòrica, el mot assassí ha passat a utilitzar-se també, amb un valor adjectival, per a referir-se a qualsevol gest hostil percebut com una amenaça greu. Eixe és, per exemple, el sentit que li atorga Eduard Mira en la seua novel·la «Escacs de mort»: «La seua interrupció li va valdre una mirada assassina de part de Torres».
