Hi ha moltes paraules que tenen una història molt llarga. I, en concret, la paraula «paradís», tan vinculada a l'essència del sentiment religiós, és especialment llarga. A nosaltres ens vingué del llatí «paradīsus», però al llatí li havia arribat del grec «parádeisos», i els grecs, per la seua banda, l'havien presa d'una antiga llengua irànica. Es tractava d'un mot compost format amb el prefix «pairi-», que significava 'al voltant de', i «daeza», 'mur'. La combinació resultant d'estos dos elements, «pairidaeza», s'usava per a referir-se a uns oasis emmurallats en les terres ermes de l'antiga Mesopotàmia.
En la mitologia cristiana, la paraula «paradís» començà a utilitzar-se per a referir-se al Jardí de les Delícies, el lloc a on, segons el Gènesi, Déu col·locà a Adam i Eva, i del qual foren expulsats per desobeir-lo i menjar el fruit prohibit de l'arbre del coneixement del bé i del mal.
En el món contemporani, la paraula «paradís» ha passat a usar-se per a referir-se a qualsevol lloc a on projectem els nostres desitjos suprems. Cada u té la seua pròpia idea del paradís. Per a alguns, és una platja deserta o el cim inhòspit d'una muntanya que no ha xafat abans ningú... O bé pot ser tot al contrari: un lloc molt concorregut, amb facilitat per a establir relacions socials i dur una vida més o menys luxuriosa... Però també, paradoxalment, el «paradís» pot ser per a alguns altres la recuperació de la normalitat perduda. Potser és això el que es desprén d'algunes notícies que apunten que el 2022 serà un «paradís per als fallers». El «paradís», en definitiva, és sempre allò que desitgem ansiosament i no tenim. Quan ho aconseguim, passa a ser mera rutina.
