La paraula «místic» prové del llatí «mysticus», i este del grec «mystikós», a on s'havia format per derivació del verb «myein», que significava 'tancar'. Este adjectiu s'utilitzava originàriament per a referir-se a les coses misterioses, que no tenen una explicació clara. El seu ús solia estar referit a experiències espirituals associades a pràctiques religioses. El misticisme, convertit ja en doctrina, es presenta en el primer cristianisme com una via d'accés directe a Déu. A través d'una experiència íntima, l'home entra en comunió amb la divinitat per a seguir els seus designis. És en esta línia que el religiós agustí Bernat Oliver, nascut a València a finals del segle XIII, narrava en l'obra «Excitatori de la pensa a Déu», que «les coses místiques ha il·luminades». És la primera documentació que tenim consignada de la paraula «místic» en la nostra llengua.
Però, a poc a poc, el significat del mot «místic» ha anat alterant-se. No sols s'ha dessacralitzat, sinó que fins i tot, carregant-se d'ironia, en to burleta, ha passat a designar aquell que adopta una actitud o una manera de parlar afectadament religiosa: «Si està boig, és normal que el rotllo místic vaja per davant de tot...», escriu Juli Alandes en la seua «Crònica negra».
