Hi ha paraules amb una història molt llarga que han deambulat de boca en boca per camins tortuosos fins a donar lloc a significats verdaderament curiosos. La paraula «paradís», procedent pel llatí «paradisus» però originària, en última instància, d'una antiga llengua irànica, es formà per la combinació del prefix «pairi-», que significa 'al voltant de', i «daeza», que vol dir 'mur'. Feia referència en un primer moment a un oasi emmurallat, que, situat enmig d'un terreny erm, es veia com l'accés vedat a la felicitat somiada.
Per la seua banda, l'adjectiu «fiscal» és un derivat de «fisc», procedent del llatí «fiscus», amb què originàriament es designava un cabàs de vimen que s'usava per a portar les olives a l'almàssera i, després, per analogia, passà a utilitzar-se per a designar un gran cistell a on es guardaven els diners de l'erari públic.
Combinant estos dos mots, s'ha encunyat recentment l'expressió «paradís fiscal» per a designar un Estat amb lleis favorables a l'establiment de la residència legal de persones físiques o jurídiques d'altres països que aspiren a pagar menys impostos que en el seu país d'origen. Este presumpte «paradís» no deixa de ser un frau. O potser un miratge enganyós. Perquè, en el fons, el més curiós de tot és que el mateix concepte de «paradís fiscal» és el resultat d'una mala traducció de l'anglés «tax haven», que literalment significa 'refugi fiscal'. Però la similitud fonètica entre «haven», 'refugi, cau', i «heaven», 'cel, paradís', feu que l'expressió es transmutara en «paradís fiscal». Qui té fam somia rotllos es diu d'aquell que confon la realitat amb els propis desitjos.
