La paraula «pandora» consta en el diccionari fent referència a un instrument musical de cordes pinçades. És un instrument de la família dels llaüts que aparegué en el segle XVI, amb un mànec llarg i un cos fortament corbat, amb sis o set parells de cordes que emetien un so greu. El seu nom prové del grec «pandoûra», i està relacionat etimològicament amb la bandúrria.
Però, a més d'este ús —ja residual—, la veu «pandora» s'usa sobretot en l'actualitat dins de l'expressió «obrir la caixa de Pandora», amb què es fa referència a alguna acció o decisió de la qual, de manera imprevista, deriven conseqüències catastròfiques.
La Pandora a què fa referència esta expressió és un personatge de la mitologia grega. Era concretament la dona del tità Epimeteu. Com a regal de boda, Zeus li va donar un misteriós recipient amb la instrucció expressa que no l'obrira mai. Però, al mateix temps, Zeus havia atorgat a Pandora una infinita curiositat, i la prohibició de destapar aquella estranya caixa no feu sinó augmentar el seu desig d'obrir-la. Quan la destapà, començaren a eixir, l'un darrere de l'altre, tots els mals que afligixen la humanitat: malalties, patiment, guerres, fam, enveja, ira... Quan la tancà, només pogué mantindre dins una cosa: l'esperança. Eixa és —segons diuen— l'última cosa que es perd.
