La paraula «dogma» prové del grec «dógma», però en esta llengua no tenia el significat que li atribuïm actualment, sinó que s'usava amb el valor de 'opinió, creença'; de fet, s'havia creat per derivació del verb «dokéo», que volia dir 'opinar'.
Però, com tot el món sap, hi ha opinions i opinions, i unes, certament, tenen més valor que altres. El problema es planteja quan una opinió, per molt fonamentada que estiga (o així crega qui l'emet), deixa de ser el parer d'algú sobre un assumpte per a convertir-se en una veritat indiscutible. Eixe és el punt de partida en què basa el sentit actual de «dogma».
Este significat es gestà en el segle I, quan el terme «dogma», en llatí, començà a utilitzar-se per a designar el conjunt de lleis i ordenances. S'havien d'acatar sí o sí. I d'ací passà al camp de la teologia per a referir-se a aquelles qüestions que es consideraven veritats revelades per Déu. Eren, per tant, principis inqüestionables; per definició, no susceptibles de discutir-se, i així ho proclamava rotundament l'Església amb l'amenaça implícita de declarar herètic a qui gosara posar en dubte la seua validesa. A través d'un procés natural de translació mimètica, la paraula «dogma» passà després al terreny ideològic per a referir-se als principis capitals de qualsevol doctrina.
L'adjectiu «dogmàtic» representa el final del trajecte. Es diu d'aquell que defén les seues opinions amb la fermesa de qui creu estar en possessió de la veritat absoluta. Però la voluntat denigratòria amb què s'usa este adjectiu posa de manifest la percepció, cada volta més generalitzada, que les veritats són (quasi) sempre relatives.
