L'escola, per a nosaltres, és un centre d'ensenyança, especialment el dedicat a impartir una formació de nivell elemental. Però no sempre ha tingut eixe significat. En llatí, la paraula «schŏla» (l'antecedent immediat de la nostra «escola») tenia bàsicament el significat de 'lliçó’; i en grec (l’antecedent més remot, del qual begueren els romans) «skholé» significava
z1320‘temps lliure, oci’. D’entrada, a alguns estudiants potser els resultarà xocant eixe significat de l’ètim originari, perquè per a ells l’oci és justament el temps en què no estan en l’escola. Un concepte i l’altre els pareixen antitètics, en tant que l’un suposa la negació de l’altre.
Però els grecs antics tenien, evidentment, una altra concepció del temps i de la vida en general. Ells dividien la jornada en tres parts: l'«askholía» era el temps dedicat al treball; l'«anápausis» era el temps de descans, dedicat al repòs; i, finalment, l'«skholé» era el temps de l'oci, que destinaven a cultivar l'intel·lecte. Més enllà de l'ànsia de saber, l'«skholé» era també una manera de fomentar les relacions socials i, en última instància, d'aconseguir la felicitat. Sí: la filosofia, la música i les arts eren instruments útils per a augmentar el propi benestar personal. I això era —i és encara— la felicitat: estar bé amb u mateix.
