L'adjectiu «clandestí» prové del llatí «clandestinus», que s'usava per a referir-se a una acció que es fa d'amagat. S'havia format per derivació de «clam», vocable que tenia un valor adverbial equivalent a 'ocultament, d'amagat'; per la seua banda, esta veu està relacionada amb l'arrel indoeuropea «kel-», que entre altres mots donà lloc al llatí «celare,» 'celar, ocultar', o al germànic «helm», que amb el temps esdevingué «elm», 'casc que protegia la cara'.
Tot i la llarga història d'este vocable, l'ús de «clandestí» en valencià és relativament recent. En trobem la primera referència a mitjan segle XVII, concretament en el «Dietari» de Joaquim Aierdi, obra de gran interés filològic, que fou recuperada gràcies al treball de Vicent Josep Escartí: «Matrimoni clandestí de don tal de Romaní y la filla de l'aguasil Garcés». En este context, «clandestí» feia referència al fet que la boda s’havia celebrat en secret. Però, modernament, l’adjectiu «clandestí» s’ha usat sobretot per a qualificar aquelles activitats que pretenen eludir la legalitat. Manuel Sanchis Guarner parlava en el seu llibre sobre «La ciutat de València» que «al retorn de Ferran VII es desenrotllà intensament la maçoneria clandestina». Però els poetes no deixen de recordar-nos l'altre sentit d'este adjectiu, el que fa referència a aquell comportament que es fa d'amagat per a evitar la sanció social, i ens parlen d'«amors clandestins», de «besades clandestines», de «plaer clandestí»... La clandestinitat és el refugi inevitable per a conciliar desitjos que, per algun motiu, se'ns apareixen com a contradictoris.
