Hi ha paraules que solen produir estupor. No volem pronunciar-les ni tan sols sentir-les. La idea que transmeten ens causa paüra; o, si més no, mals records que preferim expulsar de la nostra ment. Però, més prompte o més tard, ens veiem amb la necessitat ineludible d'utilitzar-les. Les paraules —totes— són el reflex de la vida, o de la no-vida. I amb el mot «soterrar», efectivament, designem l'acció de donar sepultura als morts. Els rituals funeraris han variat molt al llarg del temps, i encara continuen sent molt diferents segons cada cultura. Però, més enllà del temps i de l'espai, la pràctica de colgar els cadàvers és antiga i universal. La mateixa paraula «soterrar» és un reflex d'esta pràctica. Està formada per la combinació del prefix «sots-» (reduït a «so-»), que significa 'baix', i de «terra», amb l'afegiment de la terminació «-ar», pròpia de la forma d'infinitiu dels verbs de la primera conjugació.

En valencià l'ús d'este verb és antiquíssim. En els mateixos Furs dictats per Jaume I, que regularen la convivència dels valencians durant més de quatre segles (des de 1261 fins a 1707), ja apareix explícita l'obligació que «los corses ['els cossos'] dels hòmens morts [...] sien sebulits o soterrats». Esta pràctica, la de soterrar els morts, prové de temps remots. Ja era habitual en etapes anteriors al Neolític. En primer lloc, per raons estrictament profilàctiques. Però també té associada una forta càrrega simbòlica, relacionada amb la idea de completar un cicle natural. La vida brota de la terra, i tornar els cossos a la terra és, al remat, un acte de fecundació, fent possible d'eixa manera que nova vida sorgisca de la mort.

Més informació...