El verb «encanar-se» és d'ús habitual per a la majoria dels valencians, però desconegut per molts parlants d'altres comarques del domini lingüístic. Ni tan sols està arreplegat en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Es diu d'algú que de tant de riure pareix com si anara a ofegar-se: «Les tres amigues es van encanar de riure en sentir açò», escrivia el novel·lista cullerà Manel Joan i Arinyó en «El cas Torreforta». A vegades també es fa servir per a referir-se a algú que plora fent xanglots, amb la respiració entretallada. Així és com el gasta l'escriptor d'Artana Joan Pla en «Mor una vida, es trenca un amor», una de les seues novel·les més conegudes: «Es va posar a plorar encanada, tot mirant-se les mans i l'entrecuix».
Els sentiments d'alegria exultant i de pena profunda sovint es confonen. Igual que es plora d'alegria, el verb «encanar» també es fa servir amb esta mateixa ambivalència. El tret semàntic rellevant, en realitat, no és el sentiment en si, sinó l'efecte que causa; en concret, la respiració espasmòdica. I és que, efectivament, este verb s'ha format per la combinació del prefix «en-», que en este cas actua com a simple suport fonètic, sense un significat precís, i la paraula «cana», que antigament, amb el valor de 'canya', s'utilitzava per a referir-se al conducte de les vies respiratòries que va de la laringe als bronquis. Es tractava d'una metàfora gestada per l'analogia formal entre la canya i este tub rugós que ens permet inhalar i exhalar aire. El mateix «Diccionari català-valencià-balear», d'Alcover-Moll, arreplega la locució «cana del pulmó» amb el significat de 'tràquea', que documenta en una traducció de «Quesits e perquens», d'Albert el Gran, datada en 1499.
El nostre «encanar», sovint percebut com a col·loquial, té unes arrels profundes que enllacen amb una antiquíssima tradició clàssica.
