Si ahir comentàvem els orígens de la paraula «burro» i descrivíem algunes de les característiques fisiològiques d'este animal, encara queda pendent d'explicar per què gastem el seu nom per a dir d'algú que és poc intel·ligent. En valencià tenim inclús una expressió molt singular que recalca esta qualitat negativa: «ser més burro que Tacó». No importa ara qui era el tal Tacó, ni què feu per a perdurar en la memòria col·lectiva com a paradigma de la burrera extrema. El que interessa és comprendre les raons que ens han fet que associemel nom d'este èquid a un comportament humà que té a veure amb les dificultats d'aprenentatge. I no deixa de ser paradoxal que ens hàgem servit dels burros des de fa milers d'anys per a ajudar-nos a fer certes faenes. Es diu d'algú que és un «burro de càrrega» quan és molt laboriós i fa les faenes més pesades. Però, si els burros foren realment burros (en el mal sentit de la paraula), no hauríem pogut usar-los per al nostre profit.
Esta associació ve de lluny. En les faules d'Isop, escriptor grec que visqué en el segle VII a. C., n'hi ha una en què un burro —antropomorfitzat fins al ridícul— es posa el cap d'un lleó per a intentar esglaiar les persones. Amb tot, l'associació del burro amb l'estupidesa humana sembla que prové de la seua resistència a fer sempre el que els amos volen que faça. Els ases, a diferència dels cavalls, no fan ni un pas amb els ulls embenats. Han de saber per a on xafen i trien el seu propi camí. Quan no hi havia topògrafs ni enginyers de camins, s'utilitzaven els burros per a traçar les sendes. Només calia resseguir els seus passos.
Però els humans, en la nostra supèrbia, sovint hem preferit l'obediència cega a qualsevol actitud discrepant. Si els altres no actuen com volem, els qualifiquem de «burros». Però, segons qui proferisca eixe insult, pot ser considerat també un elogi. Senyal que algú té un criteri propi i no es deixa embabucar fàcilment.
