L'1 de novembre se celebra la festivitat de Tots Sants. El nom prové de l'expressió llatina «Omnia Sanctorum». Es tracta d'una festa instituïda per l'Església catòlica en el segle VII, que originàriament estava destinada a retre tribut a tots els sants que vivien en presència de Déu, i d'ací el nom de «Tots Sants». Però el papa Gregori IV, en el segle IX, estengué la celebració a tots els difunts que, sense haver estat canonitzats, havien alcançat la vida eterna. Aprofundint en els orígens remots d'esta celebració, cal fer constar que, en realitat, esta tradició deriva d'una altra festa anomenada «Samain», que els celtes i altres pobles nòrdics destinaven a honrar els morts. L'1 de novembre, coincidint amb el final de les collites, era per al celtes el començament de l'any nou. S'iniciava un període dominat per la foscor i el fred, i per tant un temps propici per al recolliment, la meditació i el record de les persones que havien mort.
En la nostra tradició cultural, la festa de Tots Sants està molt arrelada. És costum, a més de visitar els cementeris i depositar flors en les tombes dels difunts, celebrar fires amb artesania tradicional (com la de Cocentaina, especialment famosa), així com l'elaboració de productes gastronòmics específics (com els panellets, els ossos de sant o els bunyols de vent). El nom de «Tots Sants», confirmant esta antiquíssima tradició, ja apareix documentat en el «Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de València» —un recull de les ordenances municipals promulgades pels jurats i el Consell de la capital del regne—, que data de finals dels segle XIII, a on s'apuntava que «per lo temps del hivern, ço és, de la festa de Tots Sants primera vinent fins a la festa de Paschua de la Resurrecció de nostre Senyor aprés següent, sien tenguts de seure en los banchs dins los portals de les esgleyes».
