L'adjectiu «fatu» s'usa actualment per a referir-se a una persona presumptuosa, que es vana en excés del que diu o del que fa, o que s'atribuïx gestes o mèrits dubtosos; però, sobretot, l'essència de la fatuïtat es produïx quan la pròpia percepció personal contrasta radicalment amb la percepció que en tenen els altres. Una persona pot ser presumptuosa quan li agrada posar en relleu els propis mèrits, però si els té és simplement això: un presumptuós, i prou. En canvi, un fatu és aquell que intenta fer creure als altres que té uns mèrits, uns coneixements o unes habilitats que els altres no li reconeixen. I, justament per això, per a compensar esta falta de reconeixement, té la necessitat d'exalçar-se davant dels altres, una vegada i una altra, amb paraules ampul·loses.
La paraula «fatu» prové del llatí «fatuus», encara que a nosaltres ens arribà per via culta a començaments del segle XIX. En llatí, per una altra banda, no tenia el mateix significat que li atribuïm en l'actualitat; s'usava amb el significat de 'neci, estúpid'. S'havia format per derivació del verb «fatuor», que significava 'trobar-se en ple deliri profètic'. Té, per tant —com es pot percebre clarament—, una relació directa amb la veu «fat», derivada de «fatum», que tenia tant el significat de 'destí' com el de 'oracle'. I és que els oracles, quan entraven —o feien com si entraren— en trànsit per a predir el destí d'algú, feien servir paraules ampul·loses i extravagants, declamades en to solemne. L'escena podia resultar ridícula, sobretot quan els pronòstics no es complien. Este cúmul d'idees, que enllaça l'ampul·lositat gratuïta amb la buidor conceptual, pot ajudar a entendre el significat actual de «fatu».
