El verb «enervar» és un terme enantiosèmic, que vol dir que conté sentits que signifiquen una cosa i la contrària. És curiós. Però la llengua —reflex de la ment de les persones— sovint té estes paradoxes. Prové del llatí «enervare», però en realitat és un cultisme que començà a usar-se a finals del segle XIX. S'havia format per la combinació del prefix «e-», reducció de «ex-», que denota l'absència d'un òrgan, i de «nervium», 'nervi', amb l'afegitó de la terminació «-ar», pròpia de l'infinitiu dels verbs de la primera conjugació. En la terminologia mèdica s'usava originàriament per a referir-se a l'operació d'extirpar un nervi. I d'este significat primitiu, amb una certa lògica, passà a usar-se amb el significat de 'calmar', 'relaxar', 'deixar sense energia'. Una simple salt metafòric. Joan Fuster, en «Nosaltres els valencians», referint-se a Jaume I, elogiava la seua habilitat política «dirigida a enervar les aspiracions dels nobles aragonesos». Pot servir per a il·lustrar el sentit indicat.
Però la lògica no sempre regix els fets lingüístics. A vegades sí i a vegades no. I, en el cas concret de «enervar», l'ús més corrent que se'n fa actualment és per a indicar que algú —o les seues actuacions— ens fan perdre la paciència, ens irriten, ens arriben a exasperar. Este ús es gestà primer en francés; després passà al castellà —la RAE l'acceptà en 1992—; i, finalment, s'ha incorporat també als nostres diccionaris. Així és com funcionen les llengües. Este significat de «enervar» no és més que una gota d'aigua en un mar de paraules.
