Tal com advertíem en el primer apunt destinat a explicar els diversos significats de «farda», esta paraula és especialment complexa. Els orígens d'alguns sentits són obscurs i es perden en el temps. Només és possible l'especulació hipotètica com a via d'aproximació.
Però primer que res, una constatació: el mot «farda» encara està viu en algunes comarques de l'interior de Castelló per a referir-se a un mamífer rosegador de pelatge generalment rogenc en el llom i blanc en el ventre, de cua llarga i molt peluda, amb les cames posteriors ben fortes, que els permeten botar d'arbre en arbre. En la terminologia científica, este mamífer rosegador rep el nom de «Sciurus»; com a derivat d'este ètim, en algunes zones del domini lingüístic se li diu «esquirol», forma que s'ha estés modernament en valencià per a substituir el castellanisme« ardilla».
Sens dubte, «farda» i «ardilla» tenen el mateix origen etimològic. En castellà antic, Antonio de Nebrija, en el seu «Vocabulario español-latino» (datat en 1492), registra «harda», que emparella amb la forma llatina «Scyrus», i afig descriptivament que es tracta d'un «animal como lirón». La forma «ardilla» del castellà actual no és més que un diminutiu d'aquella vella «harda», transformada en «arda», sense «h», per la pèrdua de l'aspiració. En portugués encara perviu esta forma (que conviu amb «esquilo»). En llatí no hi ha una arrel reconeixible per a totes estes variants. Els indicis fan pensar que es tracta d'un vocable d'origen preromà, i sembla, a més, que està relacionat amb el berber «agarda», amb què es designa un ratolí campestre. Les paraules ens mostren un substrat de relacions antiquíssimes.
