La paraula «freelance», pronunciat [frílans], ha anat arrelant a poc a poc en el nostre lèxic. És un anglicisme cru, no adaptat ortogràficament, i per tant s'ha d'escriure en cursiva o entre cometes. S'usa per a referir-se a aquells professionals —sobretot periodistes, fotògrafs, traductors, publicistes, etc.— que treballen per a diverses empreses sense una relació estable. L'actual marc laboral, definit per la inseguretat —si bé, en alguns casos, es tracta d'una opció personal—, ha propiciat que estos treballadors autònoms proliferen cada vegada més.

El mot anglés és un compost format per la combinació de l'adjectiu «free», 'lliure', i «lance», 'llança'. L'origen d'este terme és curiós. Es deu a la imaginació de l'escriptor escocés Walter Scott. Fou concretament en la seua novel·la «Ivanhoe», publicada en 1819, en què usà per primera volta esta veu per a referir-se als cavallers que durant l'Edat Mitjana oferien els seus servicis a la Corona o a altres nobles de major rang en busca d'aventures o de fortuna.

A finals del segle XIX el terme començà a usar-se per a referir-se als periodistes que venien els seus reportatges al millor postor. Entre nosaltres començà a popularitzar-se a finals del segle XX. La periodista mallorquina Esperança Camps, arrelada a València des de fa molts anys, ho descriu molt bé en la seua novel·la «Quan la lluna escampa els morts»: «Les imatges que ha aconseguit obriran demà el programa de successos per al qual treballa com a 'freelance'. Li pagaran bé». 

Més informació...