La «rajola» és una paraula molt peculiar del valencià. Quasi identitària. Les llengües del voltant no tenen un mot equivalent emparentat amb este ètim. La seua història és molt llarga. A nosaltres ens vingué de la variant vulgar de l'àrab andalusí «laǧora», que procedia de l'àrab clàssic «al-aǧúr», i els àrabs, al seu torn, l'havien presa del persa. Els primers vestigis de rajoles de fang cuit provenen de Babilònia, allà pel segle IX a. C.
Les rajoles representen un dels símbols de civilització més evidents. Gràcies a este utilíssim invent, els homínids abandonaren les cavitats naturals o la simple acumulació de pedres i branques, per a passar a construir ordenadament els seus propis refugis, atenent les necessitats d'espai i localització que tenien en cada moment.
En valencià esta paraula es documenta des de ben antic. En el «Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de València», que data de 1296, ja es regulava la construcció i el preu de les rajoles. En l'actualitat, en moltes comarques es fa servir la variant «rajol», de gènere masculí; també és molt habitual el canvi de la vocal «a» en «e» de la primera síl·laba. El significat que s'atribuïx a este molt també presenta variacions importants. Per a uns, una «rajola» és una peça d'argila de forma rectangular que, secada i cuita, s'utilitza per a alçar parets, mentre que, per a uns altres, és una peça de ceràmica recoberta amb esmalt vidriat de colors diversos per una cara, que s'utilitza per a fer paviments o per a cobrir parets. Es tracta d'especialitzacions semàntiques gestades a través d'una llarga història. Tot normal.
