El verb «farcir» sovint es percep com una forma valenciana molt genuïna, pel fet que no té un correlat equivalent en castellà. I és cert que, en valencià, el seu ús es documenta des de ben antic. En el «Llibre de Sent Soví», un receptari de començaments del segle XIII, ja es parlava de «cabrit fassit en ast». Esta forma assimilada, amb la «r» final de la primera síl·laba emmudida, va ser habitual durant molt de temps. Però l'ètim llatí del qual prové era «farcire», amb «r», i s'usava originàriament amb el significat d'engreixar els animals. Estirant encara una miqueta més del fil etimològic, arribem al grec antic «phrássō».
I d'un mateix origen després ha anat escampant-se, amb matisos diferents, en les diverses llengües romàniques. En francés, tenim també «farcir», igual que en valencià, i en italià «farcire». En estes llengües s'usa bàsicament en el sentit de 'omplir un aliment amb diversos ingredients': farcir un pollastre, uns pimentons, etc. Però d'este sentit bàsic hem passat a utilitzar «farcir» en molts altres sentits figurats, sempre amb la idea implícita d'un excés d'elements que se sobreposen a alguna altra cosa. I així, ara, podem veure usat este verb en referència a les citacions d'un text o a les faltes d'ortografia, o inclús dir d'algú que està farcit de somnis o, en al·lusió a un quadro, dir que està farcit de colors. Les metàfores són infinites. Eixa és la màgia del llenguatge.
