El recorregut que ha seguit cada paraula fins a arribar a nosaltres a voltes és una autèntica odissea. La paraula «farsa», per exemple, prové de «farcīre» —igual que «fartar» i «farcir», que hem comentat estos dies passats—, encara que el seu periple ha sigut prou més accidentat. Es gestà durant el segle VII en el llatí eclesiàstic; era, concretament, el plural neutre del participi «farsus», derivat del llatí clàssic «fartus». S'usava per a referir-se a les interpolacions que es feien entre certs oficis litúrgics o en la representació de misteris sagrats per a explicar-ne el sentit en llenguatge vulgar (és a dir: intel·ligible per als assistents). S'entén fàcilment, per tant, a partir d'esta funció de reomplir, el procés de metaforització de «farcir».
I d'ací, a partir del segle XIII, la paraula «farsa» passà al teatre profà amb una funció pareguda: la d'omplir el temps buit entre els diversos actes. Eren peces breus, generalment de contingut satíric, i feien gràcia, clar. Els primers que popularitzaren estes representacions foren els francesos, però el seu èxit feu que prompte s'estengueren per tota Europa. I amb elles la paraula que les designava. Tot va en el mateix lot. En valencià, ja apareix documentada en el «Tirant»: «Com fon venguda la nit, lo sopar fon molt abundós [...] Aprés, les dançes duraren tant, ab farces e entramesos». La idea de reomplir continua vigent.
Però esta idea ja s'ha esvaït. Durant el segle XIX, la paraula «farsa» feu un nou salt semàntic per a passar a referir-se a qualsevol actuació fingida tendent a enganyar a algú. I en això estem encara: amb la vida real plena de farses.
