La paraula «xarrada» se sol fer servir actualment per a referir-se a una dissertació oral en públic, sobretot quan se li vol llevar solemnitat a l'acte. És una forma alternativa a allò que abans se'n deia «conferència». Allà pels anys huitanta del segle passat, amb una gran efervescència d'actes polítics i culturals, la paraula «xarrada» anà guanyant terreny. Era una manera de fomentar un cert igualitarisme entre el ponent i els oients, i propiciar entre ells un debat enriquidor. Tot forma part d'uns processos històrics, i les paraules, amb els seus canvis de significat, actuen com a filmines que retraten puntualment cada moment.
Però, rebobinant l'evolució d'esta paraula fins a arribar als seus orígens, ens trobem que «xarrar» prové de l'italià antic «ciarrare» (que posteriorment evolucionaria a «ciarlare», forma que donaria lloc al castellà «charlar»). Es tractava d'un mot de creació expressiva, que suggeria un soroll confús i repetitiu. Durant segles, «xarrar» s'ha usat per a referir-se pejorativament a una manera de passar el temps parlant de qualsevol cosa, sense un propòsit definit, i sovint de temes intranscendents. Ara és tot això, però també allò altre. No és el mateix, ni de bon tros; però no sempre és fàcil distingir una cosa de l'altra.
