La paraula «pàmfil» s'usa actualment per a referir-se a algú que és lent a comprendre les coses, i no necessàriament perquè siga poc intel·ligent. Hi ha pàmfils llestos; almenys, en certs camps del saber, són capaços de mostrar unes grans aptituds. Però, en el dia a dia, sovint els costa captar el doble sentit amb què es diuen certes coses. En un entorn bondadós, estes deficiències cognitives sovint desperten sentiments compassius. Els pàmfils solen actuar sense malícia. Però el món no és perfecte, i en certs ambients els pàmfils solen ser les víctimes propiciatòries de burles i sarcasmes.
La mateixa veu «pàmfil», de fet, ja té un sentit denigratori. No s'usa per a compadir sinó per a insultar. Etimològicament, és el resultat de la lexicalització del nom propi llatí Pamphĭlus, i este, al seu torn, prové del grec «pámphilos», format per la combinació del prefix «pan-», que significa 'tot', i «philos», 'amor'. El significat resultant no deixa de ser una ironia: 'tot amor', 'el que ama a tots'. L'amor, vessat indiscriminadament, es gira en contra dels pàmfils.
Pàmfil és també el nom d'un dels membres de la Brigada Honesta del «Decameró», un llibre de Giovanni Boccaccio en què un grup de set dones i tres hòmens fugen de Florència a una vil·la apartada per a resguardar-se de la pesta negra que assolà Europa en 1348, i s'entretenen contant-se històries d'amor. És un bon moment per a recuperar este clàssic de la literatura. O per a pegar a fugir...
