La paraula «algaravia» en l'actualitat s'usa sobretot per a referir-se a una situació en què diverses persones parlen alhora, sovint formant roglades —com les que es fan en alguns locals d'oci o fins i tot en certes convencions formals—, i que, com a conseqüència del soroll ambiental, fa que resulte difícil la comunicació entre els membres de cada grup. És, per tant, en este sentit, sinònim de «bullici», de «escama», de «rebombori», de «cridadissa»... Hi ha moltes més paraules per a referir-se a esta situació. Els valencians —i, en general, els meridionals— tenim fama d'escandalosos, i la variada retafila de sinònims que hem gestat pareix que ho acredita. Però, potser, és el contraplà inevitable de la tendència a manifestar efusivament els sentiments, o el desig de compartir les alegries. O tal vegada és que som poc mirats, i punt.
De totes les maneres, no deixa de ser curiós com transformem el sentit originari de certes paraules. En el cas de «algaravia» és evident. Prové de l'àrab «al-'arabîya», que literalment significava 'l'aràbiga'. En el període de l'Edat Mitjana en què cristians i musulmans convivien no s'entenien entre ells. Cada grup parlava la seua llengua i recorrien a torsimanys per a comunicar-se. El terme «algaravia» passà a tindre el significat de 'llenguatge inintel·ligible'. Ja es pot intuir el que vingué després. Però, per si hi ha algun dubte, valga este verset de Constantí Llombart: «Fan rogle els més amigachos. / [...] S'unflen de vi, y mig borrachos / tots, en gran algarabia, / pera anar de romeria». Confusió, xala, gresca...
