La paraula «ucraïnés» està d'actualitat. I maleïda la gràcia que deu fer als ucraïnesos el protagonisme involuntari que han adquirit, que té traces de convertir el seu país en l'escenari d'un gran conflicte bèl·lic. Ucraïna és terra de pas entre Orient i Occident, amb immenses planícies regades per rius cabalosos, que fan del seu espai un territori fèrtil. L'orador grec Demòstenes ja considerava este territori el graner de Grècia. La història d'Ucraïna és una successió de vicissituds. Els grans imperis l'han tingut sempre en el seu punt de mira. Els avantpassats dels actuals ucraïnesos, allà pel segle IX, fundaren Rutènia (coneguda també com la Rus de Kíiv), que comprenia quasi tot el territori de l'actual Ucraïna, Belarús i la Rússia europea. Però després també ha format part del Regne de Polònia, del Gran Ducat de Lituània, de la República de les Dos Nacions, de l'Imperi rus i, finalment, de l'URSS, fins que en 1990 es convertí en un Estat independent. Ucraïna és , com a resultat inevitable d'estos avatars històrics, un cresol de cultures. A més de l'ucraïnés, hi ha també importants minories que parlen el belarús, el búlgar, l'armeni, el romanés, l'hongarés, l'alemany i el grec.
L'etimologia d'Ucraïna presenta dubtes. La hipòtesi més estesa sosté que prové d'un vell mot eslau que significava 'terra de frontera'. Pel que fa a l'ortografia, en valencià la dièresi sobre la «i» indica que no forma diftong amb la vocal anterior, i s'ha de pronunciar, per tant, [ukraína], fent recaure la vocal tònica recau sobre la «i»; però, quan la vocal modificada per una dièresi ocupa una posició àtona, com és el cas del gentilici «ucraïnés», el hiat és pràcticament imperceptible.
