La paraula «tararot» és el resultat de la unió de «tarara» i el sufix augmentatiu «-ot». El mot primitiu, «tarara», s'usava originàriament per a cantussejar una melodia sense lletra (més o menys com ara se sol utilitzar el «la-la-la»), i encara tenim alguns altres mots de la mateixa família lèxica que mantenen el sentit originari, com «taral·lejar» o «tararí». Però, amb el temps, la «tarara» ha quedat lligada indissociablement al nom d'una coneguda cançó popular típica de Pasqua: «La tarara, sí; la tarara, no; la tarara, mare, que la balle jo».
La relació de «tararot» amb «tarara» ve determinada per la inconsistència del lligam entre dos coses. Una cançó sense lletra és insubstancial, i un «tararot» és una persona destrellatada, que diu les coses sense fonament o quan no venen a compte. Un «tararot» és, per tant, algú que no inspira confiança, perquè no se sap què farà en un moment determinat.
Esta paraula, pronunciada amb «o» oberta, ja apareix documentada en el «Vocabulario valenciano-castellano» de Josep Maria Cabrera, editat en 1868. Ha sigut utilitzada per molts escriptors valencians. Valga com a exemple este fragment de la novel·la «L'estrep», de l'escriptor otosí Joan Olivares: «Pepiqueta tampoc no està per a segons quines androies i, a més, si li deia què volia, li n'armava una de mil dimonis i el tractava tot d'una tirada de tararot, d'insensat, de boig i de depravat».
