El sentit bàsic de la paraula «mare» apunta a la dona que ha tingut un o més fills. És una veu elemental en el lèxic de qualsevol llengua, molt sovint la primera que s'aprén. Entre nosaltres, és tan antiga com la mateixa llengua. El beat mallorquí Ramon Llull ja escrigué en 1283 que «Blanquerna pregà son pare e sa mare e·ls altres senyors que se·n tornassen». L'havíem pres del llatí «mater», que tenia el mateix significat. Esta forma llatina encara la mantenim en l'expressió «alma mater», que literalment significa 'mare nutrícia'. Però en l'actualitat s'utilitza, amb caràcter metafòric, per a referir-se a algú que actua com a suport bàsic d'una empresa o com a animador d'algun projecte cultural; i, sobretot, al·ludint a la Universitat, en referència a la seua funció provisora d'aliment intel·lectual.
Per analogia, la paraula «mare» ha passat a utilitzar-se també en molts altres àmbits, però sempre amb la idea genèrica de font originària de la qual es desprenen altres coses. Eixe és, per exemple, l'ús que se'n fa en l'expressió «cèl·lula mare», amb què es designa un tipus de cèl·lula a partir de la qual es generen totes les altres cèl·lules amb funcions especialitzades. La «séquia mare» és també, dins d'un sistema de reg, el canal principal, del qual ixen les filloles. En alguns jocs, «tocar mare» és arribar al lloc a on se salven els participants. I «eixir-se'n de mare» s'usa per a indicar que, en una discussió, alguns interlocutors han començat a dir animalades.
La paraula «mare» està associada a la font de la vida, a l'afecte, a la tendresa, a la protecció, al seny... I el sentit de les paraules no és més que el reflex de la nostra experiència vital.
