La paraula «càbala» s'usa actualment per a referir-se a les suposicions que fa algú, basant-se en indicis o dades incompletes, per a intentar endevinar alguna cosa. «Jo em sentia cada vegada més emocionat per la imminència de l'encontre; em feia mil càbales sobre el posat i l'actitud de Pauleta», escriu Enric Valor —ratificant el significat comentat més amunt— en la novel·la «L'ambició d'Aleix».
Però, per a arribar a adquirir este significat, la paraula «càbala» ha hagut de recórrer un camí molt llarg. Prové de l'hebreu «qabbālāh», a on originàriament significava 'tradició'; després passà a utilitzar-se, ja amb un sentit més precís, per a referir-se a la tradició oral que rebé Moisés per revelació directa de Déu. Este últim significat s'havia gestat per contraposició al que té la Torà, el llibre de la llei del jueus que, constituït pels cinc primers llibres de l'Antic Testament, arreplega la tradició escrita.
Durant l'Edat Mitjana, en un ambient dominat per un misticisme esotèric, el recurs a les interpretacions cabalístiques de la tradició oral era inevitable. Els rabins se sentiren impel·lits a donar una interpretació d'alguns aspectes que sembraven inquietud entre els piadosos creients, especialment de les profecies de caràcter apocalíptic. Tot era útil per a exorcitzar els temors i purificar les males consciències davant del possible adveniment d'un final imminent. El sentit actual de la paraula «càbala» ja es pot entendre més fàcilment com acabà de gestar-se.
