Actualment, se sol usar la paraula «diluvi» per a referir-se a una 'ploguda molt intensa', com la que patí València dimarts passat. Així ho reflectien ahir els titulars de diversos diaris valencians: «La tempestat deixa un diluvi a València» (Levante-EMV), «Diluvi i caos a València» (Las Provincias).
La paraula «diluvi» prové del llatí «diluvium», que significava 'inundació'. Però en la consciència remota de molts parlants encara perdura la idea que un diluvi —o millor dit: el Diluvi per antonomàsia, escrit amb majúscula inicial, i sovint reforçat amb l'adjectiu «universal»— és el que apareix referit en el Gènesi, el primer llibre de la Bíblia. En aquell episodi Déu manà a Noé —l'únic home just que trobà en la Terra— que construïra una arca per a poder salvar-se en companyia de la seua família, i que arreplegara una parella de cada espècie animal per a repoblar el món. La ira de Déu, causada per la maldat dels hòmens, es projectava implacablement sobre tots els sers vius.
Esta mateixa llegenda, amb lleus variacions, apareix en moltes altres tradicions culturals. En el fons, sempre hi ha la idea subjacent que la inclinació al mal dels hòmens —que aflora a través de manifestacions violentes i de corrupció moral— només es pot regenerar aniquilant de soca-rel el germen del mal, i amb eixe objectiu s'apel·la a la justícia divina.
