La paraula «cabanyal» s'ha format per la combinació del substantiu «cabanya» i el sufix «-al», que aporta un valor de conjunt. Amb este vocable, per tant, en el seu sentit més elemental, es designa un lloc amb moltes cabanyes. Seguint este mateix procediment de creació lèxica, s'han gestat molts altres mots, com ara «festival» ('conjunt de manifestacions artístiques') o «instrumental» ('conjunt d'instruments'), així com altres que designen col·lectius botànics, com «carrascal», «romeral» o «tarongeral» (que sovint presenten també una variant formal amb la terminació «-ar»).
Però, en el cas concret del «cabanyal», amb este nom es coneix també, de manera singular, un popular barri de la ciutat de València, situat al nord del port, a la vora de la platja. Originàriament aixoplugà moltes famílies de pescadors que vivien en humils cabanyes a l'ombra de les muralles de Vilanova del Grau. La primera referència al topònim Cabanyal data de principis del segle XV. El poblat, constituït en un primer moment com a municipi independent, no s'integraria en la ciutat de València fins a 1897.
La paraula «cabanya», per la seua banda, que constituïx el nucli semàntic de «cabanyal», és una variant de «cabana», que prové del llatí «capanna», si bé molt probablement al llatí havia arribat d'una llengua indoeuropea. En qualsevol cas, des de ben antic esta veu ja s'utilitzava per a referir-se a una construcció rústica de dimensions reduïdes, sovint usada com a refugi per al bestiar, per a guardar ferramentes o per a protegir-se de les inclemències de l'oratge. La variant palatal, escrita amb «ny» —actualment la més corrent en valencià—, ja apareix documentada des de finals del segle XIII. En el Llibre de la Cort del Justícia de València hi ha un apunt, datat exactament en 1298, en què es fa menció de la «cabayna de la fusta» que uns tals Berenguer i Ramon havien construït per a «enparar alcuns béns».
