El «cuquello» és una au de l'orde dels cuculiformes, que inclouen una extensa varietat d'espècies. El pardal més habitual d'este grup ornitològic en terres valencianes és el conegut en la taxonomia científica amb el nom de «Cuculus canorus». El primer component, amb què es designa l'espècie, és el nom que ja rebia en llatí esta au. És un diminutiu de «cucus», creat per imitació del caràcter bitonal del seu característic cant. El nom de la subespècie, «canorus», significa 'melodiós'. A pesar de les limitacions del seu aparell fonador, l'objectiu del seu cant és reclamar l'atenció de la femella amb vista al seu aparellament.
El cuquello —que pot arribar als 35 cm de llarg— té un cos afusat, amb unes ales llargues i punxegudes i una cua arredonida. La seua morfologia està especialment dissenyada per a facilitar la capacitat de vol, que aprofita per a alimentar-se dels insectes que caça. Té la gola i les parts superiors del cap recobertes d'un plomatge de color gris blavenc, i la cua, de taques blanquinoses. Però, possiblement, una de les característiques més destacades del cuquello és la seua capacitat per a adaptar-se a hàbitats molt diversos, des de zones boscoses fins a simples canyars. Esta versatilitat és possible, en gran part, gràcies al seu parasitisme, que el porta a pondre els ous en els nius d'altres ocells, després de retirar-ne algun de l'espècie hoste, per a evitar que es detecte l'ou intrús, i aconseguir així que els pares adoptius coven i alimenten els seus pollets.
El «cuquello» és conegut també, ací i allà, amb altres noms, com «cuquella», «cucut», «cucuc» o «cugul». Esta última denominació —la més antiga— ja apareix documentada en el «Diccionari de rims», de Jaume March, que data de 1371. El nom de «cuquello» procedix directament del llatí «cucūlus», modificat amb la terminació «‑ello», d'origen mossàrab, que també apareix en altres paraules com «llomello», «regomello» o «tomello».
