Des de fa unes dècades —en què el nostre temps cada vegada està més dominat per les presses i el culte al cos—, l'ensalada s'ha convertit en un plat molt recurrent. Encara que, possiblement per eixe mateix motiu, el seu significat ha anat eixamplant-se fins a adquirir uns contorns molt difusos. D'ensalades, actualment n'hi ha tantes com la imaginació i els gustos de cada u donen de si. La idea més estesa, així i tot, associa la paraula «ensalada» a una mescla de distintes hortalisses crues, trossejades i adobades amb sal, oli i vinagre. Eixa, si més no, és la base sobre la qual es poden fer múltiples variacions i afegir els ingredients més dispars: carn, peix, pasta, arròs, cereals, fruites, llegums, formatge, ous, xampinyons, creïlles, olives... i el que vostés vullguen. En una ensalada cap de tot. Almenys ara.

Però, si ens atenem als orígens, el significat d'esta paraula era molt més restringit. El mot «ensalada» prové del llatí vulgar «insalata», participi passat del verb «insalare», que significava 'posar en sal un aliment'. En l'antiga Roma, l'«herba salata» ('herbes salades') era un plat molt popular. Les verdures es deixaven en remulla en una solució d'aigua i sal, i després, immediatament abans de menjar-les, s'amanien amb oli i vinagre. Esta popularitat s'ha mantingut al llarg del temps, i ha quedat reflectida en totes les llengües amb paraules que deriven d'este mateix ètim: en castellà, igual que en valencià, es diu «ensalada» (si bé no s'ha de pensar per esta coincidència que la nostra forma habitual de referir-nos a este plat és un calc del castellà); en italià, fidel als orígens llatins, es diu «insalata»; en francés, «salade»; en anglés, «salad»; en alemany, «salat»; en portugués i en provençal, «salada»; en romanés, «salată»; en turc, «salata»...

Més informació...