La paraula «xafarder» és un insult. Convé advertir-ho per a evitar que algú se senta seduït per la seua sonoritat i tinga la temptació d'utilitzar-la indiscriminadament. És molt probable que la persona qualificada amb este mot puga sentir-se molesta, si bé —com passa amb molts altres insults— a vegades pot usar-se de manera més o menys afectuosa. Siga amb la intenció que siga i amb els matisos pertinents, la paraula «xafarder» s'usa per a referir-se a algú a qui li agrada parlar d'este i d'aquell, comentant amb altres el que sap o creu saber del que ha dit o fet alguna altra persona.
La naturalesa social dels sers humans fa que tendisquen a compartir amb els altres individus de la seua comunitat les seues curiositats. Una cosa diferent és, evidentment, la intensitat amb què es practica esta inclinació. La paraula «xafarder» apunta a l'excés, almenys des de la consideració de la persona que qualifica amb este vocable a algú altre. Però els equilibris en esta qüestió —com en tantes altres— tenen uns límits poc diàfans. L'èxit de certs programes de televisió que tenen com a objectiu airejar els secrets de gent més o menys famosa posen de manifest l'interés morbós que encara susciten les intimitats dels altres. Abans, quan no existia la televisió o internet, la gent aprofitava qualsevol circumstància per a comentar les novetats del que li havia passat al veí. Un d'estos llocs de reunió a on tradicionalment es propalaven les murmuracions era el safareig. Les dones, en principi, hi anaven a llavar; però, entre llavada i llavada, hi havia temps per a fer petar la xarrada. I d'ací precisament, de «safareig», deriva la paraula «xafarder». Es formà per la palatalització de la «s» inicial (és a dir, transformant el so de la «s» pel de la «x») i afegint-li el sufix «-er», amb què s'al·ludix al subjecte de l'acció. La vida social dels pobles no oferia massa entreteniments. Els safareigs són ja una relíquia, però els xafarders es mantenen plenament vigents.
