El llenguatge cientificotècnic s'ha gestat majoritàriament a partir de fonts grecollatines. La combinació d'arrels i sufixos de les llengües clàssiques s'ha mostrat molt productiva, i ha permés adoptar un vocabulari que, amb xicotetes variacions ortogràfiques o morfològiques, és compartit per les diverses llengües de cultura. Així, per exemple, partint de la forma sufixada «-par», provinent del verb «parere», 'parir', s'ha creat una gran família lèxica, que ha donat lloc a termes com «ovípar», «vivípar» o «larvípar», entre molts altres.
Però, entre prefixos i sufixos, sovint emergix poesia. El recurs a la mitologia té, des de la perspectiva actual, un fort alé poètic. Eixe és el cas de la paraula «semèlpar», un adjectiu encunyat pel biòleg Lamont Cole per a referir-se a aquells organismes que només poden reproduir-se una vegada en la vida. Un exemple clàssic és el salmó del Pacífic, que, després de viure durant uns anys en l'oceà, remunta contracorrent els rius d'aigua dolça a on va nàixer per a desovar i morir. Així es completa el seu cicle vital.
El primer component d'este terme, «semel-», que significa 'una vegada', prové de Sèmele, que era el nom d'una princesa tebana, amant de Zeus, a qui Hera, la seua tercera esposa, gelosa d'eixes relacions, convencé perquè demanara a Zeus que es manifestara com era realment més enllà de la seua aparença antropomòrfica, el qual, tot cofoi, volent mostrar tota la seua esplendor —ple d'energia còsmica—, la cremà amb el fulgor dels llamps que emetia. Constatant els efectes de la seua imprudència, Zeus hagué d'extraure ràpidament del ventre gràvid de Sèmele el fetus de Dionís —que, passat el temps, es convertiria en el déu del vi i de les festes— i cosir-se'l a la cuixa fins que acabara de formar-se. Vida i mort, esplendor i destrucció: tot apareix condensat en la història de la paraula «semèlpar».
