La paraula «forrar» s'ha considerat durant molt de temps un castellanisme. Les coincidències amb el castellà solen generar suspicàcies, i més encara quan històricament hi ha hagut una variant distinta, com és en este cas la forma «folrar». Però la genuïnitat de les paraules no es mesura en funció de la seua coincidència amb el castellà o amb cap altra llengua. És la tradició i l'extensió d'ús la marca la seua genuïnitat. I la bona veritat és que el verb «forrar» ja apareix acreditat des del segle XIII en el «Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de València», en què s'establix la prohibició de vendre «paveses o escuts, ho dargues o darguetes, si no són forrats de cuyr». La variant «folrar», en canvi, no apareix en la documentació valenciana fins als anys cinquanta del segle XX, amb una empremta marcadament literària.
Siga com siga, les dos variants, «forrar» i «folrar», ens vingueren del francés «fourrer», format per derivació de l'antic «fuerre», que s'utilitzava en referència a l'estoig d'una arma. I esta forma, al seu torn, prové del fràncic «fōdr», veu amb què es designava el farratge o la palla usats per a omplir un coixí o un sac. Partint d'esta funció, el verb «forrar» passà a utilitzar-se amb el temps per a referir-se a l'operació de cobrir alguna cosa amb tela o un altre material per a donar-li més consistència i així protegir-la millor. I, en un nou salt figuratiu, a finals del segle XX, el verb «forrar» passà a utilitzar-se per a indicar que algú té molts diners, sobretot quan es vol insinuar que l'enriquiment s'ha produït molt de pressa i, potser, per mitjans il·lícits o, com a mínim, sospitosos.
