Si ahir parlàvem de la paraula «mona», hui —completant el camp semàntic simiesc— aprofundim en el coneixement de la paraula «mico». Tot i que en l'ús comú són pràcticament sinònimes, es tendix a diferenciar entre «mona» i «mico» segons la mida de l'extremitat caudal. La mona té la cua curta; el mico, llarga. Esta diferenciació no és capritxosa.
Si el mot «mona» ens vingué de l'àrab, «mico» prové del cumanagoto, una llengua ameríndia, ja pràcticament extinta, que es parlava en el territori de l'estat de Veneçuela conegut actualment amb el nom de Anzoátegui, la capital del qual és justament Barcelona. No és tampoc una casualitat. Fou fundada per Joan Orpí i del Pou, i posa de manifest no sols uns antics vincles amb la metròpolis, sinó també, possiblement, un arrelament més gran de la paraula «mico» a Catalunya que en altres llocs. I, si «mona» es documenta en el segle XV, de «mico» no n'hi ha testimonis fins al segle XIX. El primer diccionari que l'arreplegà és el del menorquí Antoni Ferrer i Cardona, que el definia com a «Simius caudatus». I el valencià Joaquim Martí Gadea encara el descrivia amb més precisió en el seu diccionari: «mono del Nuevo Continente, de nariz ancha y cola prolongada, con la cual se suspende de los árboles».
No és tampoc causal el significat que atribuïm actualment a la locució «de colló de mico», usada per a ponderar el valor excepcional d'alguna cosa. El llenguatge és un reflex dels tabús de cada època, i esta expressió posa de manifest que en algun moment s'atribuïen als testicles del mico propietats miraculoses. Es consumien com si foren la viagra d'altres temps, amb la vana pretensió de reforçar la virilitat que començava a declinar.
