En l'Antiguitat romana, l'honor s'associava al reconeixement social d'un comportament considerat virtuós. De resultes d'aquell significat originari, encara perduren algunes expressions, com ara la «matrícula d'honor», amb què s'al·ludix en l'àmbit acadèmic a una distinció concedida als alumnes que més han destacat en els seus estudis; amb un significat paregut, també tenim en l'àmbit castrense l'expressió« retre honors» per a indicar una cerimònia d'homenatge a algú.
Però el concepte de «honor» ha anat evolucionant al llarg del temps, i està relacionat amb els codis ètics imperants en cada cultura. Durant l'Edat Mitjana, l’honor, associat a la bona reputació d’algú, es defenia si era necessari amb l’espasa. Joanot Martorell, descrivint els usos i costum propis de l’època que li va tocar viure, anotava en el «Tirant lo Blanch» (publicada en 1492) que «los hòmens de honor en gran joventut deuen principiar les armes». Armes i honor anaven de la mà.
Ara, dos jóvens germanes, Anisa i Arooj Abbas, veïnes de Terrassa d'origen pakistanés, han sigut assassinades perquè, segons els seus agressors —cosins seus—, havien incomplit el seu compromís matrimonial. La defensa del presumpte honor maculat ha esdevingut un terrible deshonor. Els antònims es fusionen sense solució de continuïtat.
