«Nosaltres, els valencians» és el títol d'un llibre publicat per l'assagista valencià Joan Fuster en 1962, en què repassa els fets històrics que han condicionat el nostre present amb l'objectiu d'intentar trobar les claus que permeten configurar un projecte de futur que preserve la nostra identitat col·lectiva. El pronom «nosaltres» és justament l'argamassa que substancia qualsevol identitat grupal. Però el perfil que delimita la inclusió d'uns i altres en eixa referència pronominal de primera persona de plural sovint està condicionat a la voluntat de qui l'enuncia. ¿Qui som «nosaltres»? ¿La família? ¿Els amics? ¿Els que hem nascut en un lloc determinat? ¿Els que tenim uns trets biològics comuns? ¿Els que compartim una ideologia o un credo religiós? ¿Els que parlem una mateixa llengua?
«Nosaltres», etimològicament, és la combinació del pronom «nos» i l'indefinit «altres»: una suma, sovint de resultats dubtosos, que pretén ajuntar en una referència aglutinant el que parla i altres persones que —si més no des de la perspectiva de qui s'ha erigit en portaveu— compartixen uns interessos. Però, en realitat, la forma «nosaltres» es creà per analogia amb «vosaltres» (els que sou diferents, els que no penseu com jo), per a emfatitzar l'oposició entre la persona a qui es parla i el grup en què se sent integrat el que parla.
Per una altra banda, cal apuntar també que la forma «nosaltres» té actualment un caràcter exclusivament literari. En el llenguatge viu la forma «nosaltres» ha quedat diversificada en una gran quantitat de variants. En valencià, concretament, aquella antiga forma s'ha transformat en «mosatros», «matros» i «natros» (en alguns casos, amb lleus variants de pronunciació).
