La paraula «llengua» s'utilitza bàsicament en dos sentits: un que fa referència a l'òrgan musculós que, situat dins de la boca, servix fonamentalment per a la deglució dels aliments a través de la hidratació que proporciona la salivació, i un altre que, assimilant l'òrgan a la funció, es referix figuradament al codi constituït per un conjunt de sons que, associats a un objecte o a una idea, ens permet comunicar-nos.
Siga partint d'un significat o d'un altre —i a vegades per la conjunció dels dos sentits—, s'han creat nombroses locucions amb la paraula «llengua» que aporten una gran vivacitat a l'expressió. Una d'estes locucions, de plena vigència en l'actualitat, és «mossegar-se la llengua».
En sentit recte, a voltes ens mosseguem la llengua arran d'una descoordinació funcional, sovint perquè estem intentant fer dos coses alhora, com mastegar i parlar. Però també fem servir figuradament l'expressió «mossegar-se la llengua» per a indicar que callem per prudència, per discreció, per a no ofendre algú o per a evitar que, dient el que sabem i tenim ganes de dir, es produïsca una situació incòmoda o violenta. L'escriptor vila-realenc Vicent Usó expressa perfectament este sentit en la seua novel·la «Les veus i la boira»: «vaig decidir que era millor mossegar-se la llengua i aguantar, però la ràbia que sentia se'm devia perfilar clarament a la mirada».
