La paraula «carxot» (pronunciada amb «o» oberta) és una forma molt estesa entre els valencians (o, almenys, ho era fins no fa massa temps), i desconeguda en altres àrees del domini lingüístic. S'utilitza per a referir-se a un colp pegat al bescoll amb la mà oberta. El declivi en l'ús de la paraula «carxot» està directament relacionat amb un canvi de paradigma dels comportaments considerats socialment acceptables. Abans era prou habitual que els pares o els mestres pegaren carxots als fills o als alumnes com a reforç de les seues reprensions. Les paraules i les obres anaven de la mà. I mai millor dit en este cas concret. Era una violència lleu, que es creia que podia resultar útil per a reforçar l'eficàcia de l'admonició. Valga com a testimoni un fragment del llibre de Santi Vallés sobre «Josep Lluís Bausset. Converses amb l'home subterrani», en què, rememorant una anècdota de quan ell era estudiant, el professor Bausset conta que «En sentir allò, es posà de volta i mitja i em foté un carxot». Es referia a la resposta incorrecta que havia donat al seu mestre quan li havia preguntat el «¿Cuadrado de cinco?».
Però totes les paraules, fins que arriben a adoptar el significat que tenen actualment, tenen darrere una història molt llarga, plena d'avatars. El vocable «carxot» ens ve de l'àrab vulgar «karšän(a)», que significava 'trencadissa': l'acció de trencar moltes coses. I molt probablement l'àrab l'havia pres del mossàrab, la llengua romànica que es parlava abans de l'arribada dels àrabs. Sembla estar relacionat amb «carxena», mot documentat en la Crònica de Ramon Muntaner amb el significat de ‘horror’: «no hauran res del senyor rey, e faran carxena per força, e a la fi destroyran tota la terra».
