L'origen de certes paraules a vegades és fruit d'anècdotes molt curioses. En concret, la veu «gas» fou inventada pel químic, físic, alquimista i metge Jan Baptist van Helmont (nascut a Brussel·les en 1580), el qual s'interessà pels gasos arran d'un viatge Itàlia, en què un curandero li aplicà un ungüent de sofre i mercuri per a tractar de curar la sarna que patia. L'aplicació d'este ungüent a la seua pròpia carn generà uns gasos que, fins i tot en eixes condicions tan penoses, estimularen la seua curiositat científica. De tornada a la seua terra natal, observà que la combustió del carbó vegetal produïa un fluid que es dispersava en l'aire, i que era el mateix que produïa la fermentació del most. En espais tancats, la concentració d'este gas feia que l'aire resultara irrespirable. Es tractava del diòxid de carboni, que ell anomenà «gas» perquè li recordava la descripció del caos que havien fet els filòsofs grecs per a referir-se a l'estat primitiu de l'univers.

La paraula «gas», de fet, no era més que una adaptació al flamenc grec «kháos». La «g» en flamenc representa el so de la fricativa velar sorda [x] (com el de la consonant inicial de les paraules castellanes «jefe» o «gente»), però al passar a altres llengües, aplicant les pròpies regles de lectura, es transformà en oclusiva velar sonora [g].

Més informació...