Amb la paraula «atzar» es fa referència a una causa desconeguda, i sobretot impredictible, amb què s'intenta explicar algun fet que s'escapa de la lògica derivada de la successió lineal dels fets. Cada u, en la seua biografia particular, segurament pot atribuir una transcendència vital a certes anècdotes més o menys atzaroses. Tot podria haver sigut molt diferent si no m'haguera detingut un instant a mirar el mòbil; o si no haguera entrat en aquell bar a prendre un café mentre esperava l'amic que s'havia retardat... Qualsevol cosa, per trivial que siga, pot alterar el rumb dels esdeveniments. El matemàtic i filòsof francés Blaise Pascal, volent il·lustrar la importància de l'atzar en el desenvolupament de certs esdeveniments, explicava que, si el nas de Cleopatra haguera sigut més curt, la història de la humanitat hauria sigut radicalment diferent. La capacitat de seducció que s'atribuïx a esta bella reina egípcia tingué, sens dubte, una importància decisiva en la caiguda de l'Imperi romà. O potser no tanta com s'ha volgut fer creure... No importa massa.
Siga com siga, l'«atzar», com a concepte filosòfic, té una profunda càrrega semàntica. Però la paraula en si, i el significat que li atribuïm actualment, és també, en gran part, fruit de múltiples casualitats. A nosaltres ens arribà de l'àrab vulgar peninsular «az-zahr», que significava 'dau', si bé originàriament només designava una de les cares del dau, concretament la que duia pintada una flor. I és que en àrab clàssic el mot «zahr» significava 'flors'. No cal dir que la paraula «azahar», amb què es designa en castellà la 'flor del taronger', té una gran ressemblança amb el nostre «atzar» que va més enllà de la simple coincidència fonètica. No és casualitat, evidentment. Però eixa és ja una altra història.
