Les cotorres, tot i ser aus tropicals, ja formen part del paisatge urbà de molts municipis valencians. A poc a poc, han anat formant colònies, cada vegada més nombroses, que ocupen molts parcs i jardins. L'espècie més habitual entre nosaltres és la coneguda en la taxonomia científica amb el nom de «Myiopsitta monachus», semblant al papagai però més menuda, amb les ales llargues i puntegudes, i amb un plomatge verd viu en la part posterior i de tons grisencs en l'anterior. Però, possiblement, el tret més distintiu de les cotorres és el seu cant, continu i estrident.

La paraula «cotorra», a més d'usar-se per a designar este exòtic pardal, s'utilitza també per a referir-se a les persones molt xarradores (especialment les dones). I, contràriament al que podria pensar-se, este últim sentit és, en realitat, el més antic. El mot «cotorra», efectivament, es va formar per derivació regressiva del vocable «cotorrera», variant de «cotarrera», nom amb què s'al·ludia a les dones que vivien en els «cotarros», uns albergs que acollien pobres i vagabunds sense llar. Per motius fàcilment imaginables —pobresa, falta d'educació, disputes freqüents...—, les dones acollides en estos albergs tenien fama d'escandaloses, i per això el nom de «cotorra» es traslladà després analògicament a estos pardals.

Més informació...