Els estralls de la pandèmia, així com els conflictes bèl·lics en què estem immersos, han fet ressorgir velles paraules que, si no oblidades, almenys pareixien associades a èpoques ja definitivament passades. Este és el cas de la paraula «nihilisme», cada vegada més present en les reflexions d'alguns articulistes.
Es tracta d'un cultisme de base llatina creat a finals del segle XVIII pel filòsof alemany Friedrich Heinrich a partir del pronom llatí «nihil», que significa 'no res', complementat amb l'afegiment del sufix «-isme», que li conferix un valor doctrinal. Però fou el novel·lista rus Ivan Turguénev qui popularitzà el mot «nihilista» amb la novel·la «Pares i fills», publicada l'any 1862, en què descriu el refús de les noves generacions de les creences fonamentades en dogmes o principis ancorats acríticament en les doctrines tradicionals. El filòsof Friedrich Nietzsche, amb la seua força dialèctica, plasmaria concisament este sentiment a través de l'expressió «Déu ha mort». Negant l'existència d'una divinitat ordenadora de l'univers, concloïa que l'existència dels sers humans és purament circumstancial, sense una funció teleològica que determine els seus actes amb premis o castics ultraterrenals. La naturalesa seguix el seu curs amb absoluta indiferència respecte als anhels i patiments dels humans.
