L'«allipebre» és el nom d'una salsa feta a base d'alls, vitets i pebre roig, a la qual se sol afegir farina i creïlles trossejades per a espessir-la, i a voltes també pinyonets o ametles moltes. Normalment s'usa per a acompanyar anguiles. És la versió més típica, si bé es pot utilitzar igualment per a condimentar molts altres peixos, com ara la llissa o el rap. O fins i tot també es pot gastar per a acompanyar ànec, pollastre o conill. Tot va bé. És qüestió de gustos. O d'aprofitar el que bonament es té disponible en cada moment. Una cosa és la versió més típica d'esta salsa, elaborada d'acord amb uns cànons gastronòmics més o menys estandarditzats per al consum de clients de restaurants, i una altra la versió casolana tradicional, que s'ha popularitzat en els pobles que voregen l'Albufera. Joan Fuster, en el seu llibre sobre «L'Albufera de València», comenta que sa mare feia servir la salsa d'allipebre amb cabrit.
L'origen de la paraula, per una altra banda, és transparent: és el resultat d'ajuntar els dos substantius coordinats en santa unió, fins i tot amb la mateixa conjunció que actua com a nexe d'unió. Tot queda integrat en el nou mot (tal com passa també en «allioli», «capicua» o «coliflor»). La primera documentació registrada de la paraula «allipebre» és de finals del segle XIX. L'arreplega el notari llirià Josep Escrig en el seu «Diccionario valenciano-castellano», i això fa pensar que, molt possiblement, esta deliciosa recepta ja havia aconseguit una gran popularitat. Siga com siga, si encara no han tingut ocasió de tastar un bon allipebre, no ho demoren més: vagen al Palmar, eixa illeta encantadora enmig de la mateixa Albufera; o a Cullera, o a Catarroja, o al Perelló... A on vostés vullguen.
