L’ús de la paraula «vacances» cada vegada està més estesa entre els valencians. Possiblement, això és degut a la creença que la forma «vacacions» està mal dita. Les similituds formals amb el castellà sovint provoquen un efecte d’autocorrecció entre molts parlants que aspiren a parlar bé. Però la veritat és que «vacances» i «vacacions» són formes sinònimes. Es tracta de dos variants que fan referència al període de descans en què anualment els treballadors cessen en la seua activitat laboral.
La primera obra lexicogràfica que arreplegà el mot «vacances» en el conjunt de la nostra llengua és el «Diccionari català-castellà-francès», d’Emili Vallès, publicat en 1927. Molt probablement, es tractava d’un gal·licisme importat que s’havia posat de moda des feia poc de temps. El filòleg Joan Coromines constata que, efectivament, «fins c[irca] 1920, es deia més aviat vacacions a Bna.».
L’ús de les paraules sovint fluctua capritxosament al llarg del temps. Però, si alguna cosa ha de quedar meridianament clara en relació a este dilema, és que no hi ha cap raó filològica per a considerar que la forma «vacances» és més genuïna que «vacacions». I per això el «Diccionari normatiu valencià», sense rebutjar «vacances», dona prioritat a «vacacions». Perquè esta última forma és, sens dubte, la més estesa i tradicional entre els valencianoparlants.
