La paraula «ingeni», igual que «enginy» —que tractàrem ahir—, prové del llatí «ingĕnium». Originàriament, una forma i l'altra s'usaven amb el mateix significat. És una evolució paral·lela a la que han tingut altres mots, com ara «juí» i «judici» o «servei» i «servici», que han desenvolupat una variant més fidel a l'original llatí i una altra més evolucionada.
Valga com a exemple il·lustratiu de l'ús antic de «ingeni» el fragment reproduït a continuació d'un autor valencià —anònim— del segle XV: «axí com som certs la innada saviea, providència e perspicacitat de ingeni, de les quals nostre senyor Déu [...] ha volgut il·lustrar [...] vostra preeleta e reyal persona». L'ús d'esta variant amb el significat indicat ha anat consolidant-se amb el temps en terres valencianes. Per eixe motiu, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, resseguint una llarga tradició lexicogràfica —que va des d'Escrig fins a Martí Gadea, passant pel mallorquí Marià Aguiló—, ha acceptat també en el seu diccionari la forma «ingeni» com a sinònim de «enginy». Cal desterrar la falsa creença que, quan els valencians diuen «ingeni», parlen malament o estan calcant el castellà.
L'«ingeni» passà a designar també un conjunt d'aparells per a esprémer la canyamel, de la qual s'obté el sucre, i per extensió, qualsevol plantació de canya de sucre.
